El Día Internacional de la Mujer, también conocido como 8-M por la fecha en que se celebra (8 de marzo), conmemora anualmente la lucha de las mujeres por lograr la igualdad real y efectiva entre géneros (femenino y masculino), así como:

el ejercicio de nuestros derechos en igualdad de condiciones que los hombres;

buscamos una participación más activa en la sociedad, mayores oportunidades para acceder a puestos de poder y decisión, al igual que las que tienen los hombres;

la participación y el empoderamiento de la mujer en todos los ámbitos de la sociedad;

el fin de la violencia de género, de los feminicidios o asesinatos de mujeres, del acoso;

romper el “techo de cristal”, las desigualdades de todo tipo, políticas, sociales, culturales, etc.;

acabar con la brecha salarial, por la equiparación laboral y salarial;

erradicar el machismo, y, por ende, la supremacía del hombre y del patriarcado y su paternalismo;

lograr que las mujeres insignes de la historia consten en los libros de texto, así como sus históricos hitos;

el derecho a la educación, a la cultura, a no ser consideradas como “propiedades” u objetos sobre los que ejercer su poder;

que se tenga en cuenta la “perspectiva de género” en todas las instituciones y los ámbitos de la sociedad, y en todos los países del mundo;

otros muchos intereses que es necesario alcanzar todavía;

y, en definitiva, reivindicar que la igualdad entre mujeres y hombres sea auténtica y tangible, y no un sueño o una fantasía.

El 8 de marzo de cada año, se utiliza para visibilizar la todavía existente desigualdad de género y reivindicar la igualdad innegable de derechos para las mujeres.

Muchas mujeres y hombres se concentran en manifestaciones convocadas en todo el planeta, porque ésta es una lucha de todos, es un trabajo de equipo, debemos apoyarnos para lograr el final de la era de la desigualdad de género, porque la igualdad de género beneficia a toda la sociedad; la participación es cada vez mayor, y se suceden los eventos y conmemoraciones de tan significativo día para todas nosotras.

Confieso que, al preparar la redacción de este artículo, encontré una frase que me impactó profundamente, muy gráfica y que muestra nuestra realidad y nuestro pasado: “Si hay algún colectivo que sabe de lucha son las mujeres”; esta máxima es la que nos ha perseguido desde que “el hombre es hombre” y “la mujer es mujer”, pues a lo largo de la Historia de la Humanidad la superioridad fisiológica del hombre es la que se ha impuesto, llegando a denominar a las mujeres como “el sexo débil”...

Artículo completo en el siguiente enlace: ¿CÓMO NACIÓ DÍA INTERNACIONAL DE LA MUJER?

L'article que avui comento prové de l'estratègia defensiva dels advocats de Dani Alves, exfutbolista del FC Barcelona imputat per presumpta agressió sexual. En el seu moment, les proves seran les que faran determinaran si la paraula “presumpta”, és o no és.

Els lletrats del futbolista argumenten que el fet que no hi hagués ferides a la vagina de la denunciant va implicar l'existència de flux vaginal i que això és una resposta físico-emotiva causada per un grau d'excitació determinat, cosa que condueix al fet que hi va haver consentiment.

Tot i que un ja té certa experiència a la vida, no em canso d'aprendre i aquest article m'ensenya molt: resulta que en una agressió sexual (és a dir, que no hi ha consentiment), una dona no només pot tenir flux vaginal, sinó que pot arribar fins i tot a l'orgasme, segons un estudi que cita el diari article del qual comento aquí.

Encara que no és generalitzat, sembla ser un fet cert que això passa i, a ulls de neòfits en fisiologia de la sexualitat, implica consentiment, ergo s'acaba absolent la persona agressora, fent aparèixer a l’horitzó de la denunciant l’obscurantisme psicològic, per haver estat víctima.

En un altre article s'indica que estudis de laboratori han demostrat que “l'estrès, la por, el dolor o la repulsió solen disminuir la resposta sexual, però que en comptades ocasions interfereixen a l'SNS (sistema nerviós simpàtic) i generen l'efecte contrari: incrementen el flux sanguini als genitals i, per tant, la lubricació. En aquests casos, l'estrès de la violació no només no seria un impediment perquè els genitals reaccionessin, sinó que fins i tot podria ser una ajuda desencadenada per una reacció automàtica totalment involuntària.”

El “Només sí és sí” té una base científica que no s’ha explicat mai.

S'estranya algú que la llei del Només sí que és sí busca que el consentiment sigui inequívocament identificable amb l'expressió de voluntat de les persones intervinents en la relació? El problema és de prova jurídica. Molt complicat en alguns casos.

Falta molta educació amb perspectiva de gènere, és clar. Però totes les persones, entre les quals m'incloc. No deixem aprendre.

Us passo el link de l'article: Así desmonta la ciencia la teoría del "flujo vaginal" de la defensa de Dani Alves

Pot una llei, que pretén protegir la integritat física i psíquica de menors, acabar atemptant contra els seus interessos? En el cas que avui us explico es parla d’un cas que podria portar a aquesta situació i que el Tribunal Suprem intenta evitar:

El nostre Codi Civil indica que no és possible tenir custòdia compartida si algun dels progenitors està immers dins d'un procés judicial per violència de gènere o domèstica (entre d'altres).

I no es queda sols aquí: si algun d'ells causa danys a animals o amenaça de causar-los amb l'objectiu d'atemorir qualsevol dels integrants d'aquest nucli familiar, tampoc té dret a custòdia compartida…dels/de les seus/seves fills/es.

Doncs bé, la història ens ocupa i que ha passat a Mallorca es pot resumir que, després d'una separació (el 2020), on es va determinar custòdia compartida d'un nen de 10 anys, el pare va colpejar a l'avantbraç la mare, encara que sense causar-li lesió. Això va implicar denúncia immediata contra ell i la demanda per reconduir la custòdia només cap a la mare, entrant així per tant, en via judicial.

Això ha arribat al Tribunal Suprem, que planteja tres pilars fonamentals:

Primer. L'interès superior del menor. Això és, el que es considera més apropiat per a aquest nen tenint en compte que, fins ara, la custòdia ha estat del tot pacífica i ell està a gust vivint tant amb el pare com amb la mare als seus domicilis respectius. A més, rendeix bé en totes les matèries del col·legi i és un nen feliç. És per això, principalment, que el Tribunal Suprem es qüestiona si la rigidesa del Codi Civil pot ser contraproduent aquí.

El Tribunal Suprem té molt present que separar el pare del seu fill en aquest cas podria tenir conseqüències que difícilment comportarien un millor benestar del nen, perquè ja ho gaudeix plenament convivint alternativament amb cada progenitor.

Segon.- La proporcionalitat. El Tribunal Suprem assenyala que encara que aquestes manotades a l'avantbraç de la dona són un cas de presumpta violència de gènere, aquests han estat puntuals i no hi ha lesió, a més d'existir informes psicològics que indiquen que el pare té un interès real i clar d'aportar a favor de l'educació del menor i que el nen no ha patit cap mal psicològic ni físic per això, ni previsió raonablement lògica que això passi. D'aquí que potser privar el pare de la custòdia podria ser una cosa desproporcionada.

L'objecte del plantejament de la qüestió d'inconstitucionalitat no rau en si per un cop de mà es pot justificar privar d'una custòdia d'un menor, sinó que el Codi civil no dóna opció a valorar altres fets per decidir-ho, atenent les circumstàncies.

Tercer.- La presumpció d'innocència. Com que està pendent de judici s'està al que implica una presumpció d'innocència, que s'ha de respectar.

Per tots aquests fets principals el Tribunal Suprem trasllada al Tribunal Constitucional la qüestió, perquè determini si aquest article del Codi Civil s'ajusta a la Constitució o hi va en contra, cosa que obligaria a canviar-lo en cas que així ho determinés.

Potser amb això es permeti (que és el que es cerca) que el jutjat pugui determinar, amb marge de decisió, si realment cal separar un fill d'algun dels progenitors.

Us deixo el link: Custodia compartida: el Supremo lleva la prohibición en casos de maltrato al Constitucional

Aquests darrers dies hem tingut coneixement d'un fet que entra de ple en la qüestió del consentiment clar i inequívoc que cerca l'esperit de la Llei Orgànica 10/2022 (Sí, la del “només sí és sí”). Ens referim al policia nacional de Mallorca infiltrat a la CUP que va sostenir relacions afecte-sexuals amb persones immerses activament en aquest moviment.

Que ningú cregui que el debat sobre el dret constitucional passarà de llarg per aquesta escena, perquè la querella anunciada, que ni es critica ni es recolza, no és temerària. I és que no és el mateix que una persona es fiqui al llit amb una altra amb l'objectiu de tenir relacions sexuals, que el fet que un policia, en una investigació, s'inventi una personalitat i, amb intenció d'obtenir informació, hagués utilitzat les relacions sexuals. El primer podria servir per a un guió de pel·lícula romàntica; el segon, d'intriga i espionatge, veritat?

Molt probablement serà el Tribunal Constitucional qui acabi determinant com aplicar la figura del consentiment enmig d'un debat jurídic apassionant: pot el dret marcar una línia diferencial de tracte entre el sexe per plaer/afecte del sexe per cerca d'informació?

Un article aparegut en un diari local (Diario de Mallorca, 02/02/23), adverteix sobre un fet gairebé idèntic al Regne Unit, en què els jutges van considerar que “l'agent de policia va envair el nucli dur de la vida privada de l'activista i va cometre una profunda manca de respecte envers la seva integritat corporal i la seva dignitat humana”. És cert, no té perquè afectar el dret espanyol, però la veritat és que això ja ha passat.

No es pretén entrar a la crítica sobre una o altra possibilitat (n’hi pot haver altres), però sí plasmar que tenir relacions sexe-afectives per interès sexe-afectiu i tenir relacions sexe-afectives amb interès d'obtenció d'informació, pot tenir un tracte jurídic diferent. Ens mantindrem expectants.